escrit des de Guatemala...

Amb motiu de la setzena reunió de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic a Cancún, es varen organitzar a Mèxic les Caravanas Internacionales de Denuncia y Resistencia: Rumbo a Cancún. Les Caravanes tenien el propòsit de visitar conflictes socioambientals de les localitats mexicanes amb l’objectiu de visibilitzar les problemàtiques de les diferents comunitats i articular una lluita conjunta per afrontar-les.

Les caravanes sortien de diferents punts de Mèxic: San Luis Potosí, El Salto, Acapulco, Oaxaca i San Cristóbal de las Casas. Així doncs, el 27 de novembre ens vàrem anar trobant a San Luis Potosi els que vàrem escollir la primera caravana. El cafè Il Fato, centre social de la ciutat de San Luis Potosí va ser el punt de trobada d’activistes arribats d’EEUU, Canadà, Itàlia i Bèlgica; més un contingent de 21 indígenes pames de la Comunidad Nueva Palma, de San Luis Potosí. En total sumàvem més de 60 persones repartides en dos autocars. El 28 pel matí eren evidents les ganes de començar la caravana i ben d’hora vam emprendre el camí cap al Cerro de San Pedro. En arribar la pregunta generalitzada era: però on està el Cerro? El Cerro era una cantera, ja no tenia forma de muntanya. El Cerro era només una suma de bancades per on circulaven camions de gran tonatge sense parar. La transnacional minera canadenca Newgold havia comprat els drets d’explotació de la mina a cel obert l’any 2007 per extreure el valuós mineral. 1tn de material aportava 0,5 grams d’or, una proporció letal per l’equilibri de l’ecosistema potosí.

L’acte a la plaça del poble va ser una denúncia directe contra Newgold que, segons els locals, actua sense llicència d’activitat amb total impunitat i contamina els aqüífers per les filtracions del procés de lixiviació amb cianur amb el propòsit extreure l’or. Finalitzat l’acte ens vàrem dirigir cap a la porta d’entrada l’empresa. Allí, un company canadenc va dirigir unes paraules contra Newgold i va acabar entonant el crit: “Newgold go home!” acompanyat de la resta d’activistes presents. Des de darrera de la tanca de seguretat, membres de l’empresa, ens gravaven i fotografiaven. La majoria de nosaltres ens haguéssim quedat una estona més però la caravana havia de continuar cap a Guanajuato.

L’arribada a Dolores Hidalgo, estat de Guanajuato, va ser molt emotiva. El presentador de l’acte esperonava al nombrós públic present al crit de: “Bienvenidos caravaneros y caravaneras!” Era tanta l’expectació que se’ns barrejava un sentiment d’orgull i de deute. Quin és el retorn que podíem oferir a la població en una visita d’una hora? Però bé, era qüestió de gaudir del moment. A Dolores Hidalgo l’acte va tenir la presència de més de 20 entitats que representaven organitzacions ambientalistes, però també camperols, apicultors, ecotècnics, etc... El discurs va girar al voltant de l’agroecologia, la sobirania alimentària i els mercats locals. La denúncia es va centrar en l’esgotament de l’aqüífer de la zona, sobreexplotat pels conreus d’agroexportació. En acabar l’acte, una organización agroecològica havia preparat un refrigeri amb tamales i begudes que vam engolir afamades i afamats per tornar ràpidament als autocars i enfilar cap a l’última parada del dia, Salamanca.

La població de Salamanca, també a l’estat de Guanajuato, va ser considerada l’any 2007 com la ciutat amb menys qualitat d’aire de Mèxic. És quelcom que es podia percebre i olorar. La ciutat feia una flaire desagradable. La ciutadania però, no va respondre a la crida de la Caravana. Només un centenar de persones es van reunir per escoltar la denúncia pública a les actuacions de PEMEX, CFE i Tekchem. A menys de 100 metres de l’acte, un gran escenari, un grup musical molt mogut, un torrent de watts i decibels i una multitud enfervorida, conformaven una festa singular. Era un acte del PRI, el partit de la dreta mexicana. Una clara escenificació del grau de preocupació per la problemàtica ambiental de la població.

Vam fer nit prop de Salamanca i el dia següent ens vam llevar amb un article de la premsa local catalogant l’acte de la Caravana com: Llegan los Globalifóbicos, un adjectiu que va despertar més d’una rialla. Ja en camí vam fer la primera parada del dia, la de Pachuca a l’estat d’Hidalgo, que va ser la més fluixa en participació. Tot i que l’espai habilitat, un pavelló municipal, feia pensar una altra cosa, molt pocs locals es van afegir a l’acte. El problema principal que pateix la població de Pachuca era la saturació de residus, en un estat on es generen 390 mil tones de residus perillosos a l’any de les quals, la meitat es confinen i l’altra meitat s’aboquen als rius. Amb aquest panorama tant desolador vam prendre rumb a Ecatepec, un municipi amb més d’un milió i mig d’habitants castigat pel corredor industrial Vía Morelo amb més de mil empreses del sector tèxtil, químic, d’aliments, construcció, etc... i amb constants plans d’urbanització salvatge per seguir augmentant la seva població. Un NIMBY elevat a l’enèsima potència. En finalitzar l’acte a Ecatepec vàrem anar cap a Mèxic DF on vam fer nit esperant la conferència i la manifestació de dimarts.

La seu del Sindicato Mexicano de Electricistas (SME) va acollir la conferència amb títol: “La COP 16 de Cancún. Especulando con la Catástrofe Ambiental Global”. L’auditori principal estava ple a vessar amb una barreja de gent camperola d’arreu de Mèxic i un contingent internacional, principalment format per els i les integrants de les caravanes. En la conferència van participar Paul Nicholson de La Vía Campesina, Ivonne Yáñez de Oil Watch i Andrés Barreda de CASIFOP, entre d’altres. El discurs era clar: el problema del canvi climàtic l’ha generat el sistema capitalista, a Cancún es debaten falses solucions (mercat carboni, MDL, REDD+, Geoenginyeria) i la solució real són els camperols i camperoles que utilitzen sistemes tradicionals i ecològics de producció. Els/les camperoles poden refredar el planeta sota el model de sobirania alimentària. Després d’una altra dosi elevada d’arengues vam sortir motivats/des a mobilitzar-nos. La manifestació per DF, des de l’Ángel al Zócalo, va ser tranquil•la i poc nombrosa. Aproximadament ens vam aplegar unes 2000 persones sota consignes com: Zapata vive, la lucha sigue! De norte a sur, de este a oeste, ganaremos esta lucha, cueste lo que cueste. Los pueblos unidos jamás serán vencidos i una fent referència directa a la COP-16: La COP16 es puro disimulo, que la hagan un rollito y se la metan por el ....

Però las Caravanas no acabaven aquí. Ara les caravanes de San Luis Potosí, Acapulco i El Salto havien d’arribar juntes a Cancún. Això va suposar que més de 300 persones ens reuníssim a les portes del Teatro Hidalgo el matí del dimecres 1 de desembre, per omplir els 9 autocars preparats per transportar-nos. La policia de paisà va fer presència fent preguntes per extreure informació, sobre tot als forans. Aquest fet, sumat a l’aparició de varis espontanis aliens a les Caravanes però que volien aprofitar l’avinentesa per fer un viatge gratuït a Cancún, va retardar molt la sortida. Finalment 3 hores més tard del previst, la Caravana marxava rumb a Cancún. El retard però, va provocar que dels 9 autocars, 4 fessin parada a Puebla i 5 anessin directament a Veracruz. Els 5 de Veracruz vam ser aturats per la policia federal perquè una companya els havia gravat amb la càmera. Els federals volien veure la gravació però els organitzadors, en una ferma posició, s’hi van negar. L’organització sempre va vetllar per la seguretat dels participants de la caravana. Sense més problemes, vam continuar el camí i ben entrada la tarda vam fer parada a Veracruz, capital de l’estat de Veracruz. Una vegada més una multitud ens va rebre amb entusiasme, menjar i cafè calent. L’acte va girar, principalment, al voltant de les granges industrials de porcs d’Smithfield i els 102 projectes futurs de centrals hidroelèctriques. En acabar, i amb un recés de només una hora, vam pujar a l’autocar per fer-hi nit de camí a Ixhuatlán. A Ixhuatlán veure els efectes de la refineria de petroli que actuava ben a prop de la població. Vam tenir l’oportunitat de visitar els voltants de la refineria i respirar l’aire contaminat. En acabar la visita, i havent retornat a la sala d’actes on unes 10 organitzacions havien preparar menjar per totes i tots, una companya de la caravana va voler fer una dinàmica grupal. Vam fer una gran rotllana amb més de 200 persones, ens vam relaxar per uns instants, vam connectar amb les nostres sensacions, i de manera espontània va sorgir un crit que als que veníem de fora, ens posava la pell de gallina: Ese apoyo, sí se ve! Ese apoyo, sí se ve! El volum i l’emoció pujaven proporcionalment i van convergir en un aplaudiment que no acabava mai. Aquest va ser un altre regal d’essència humana. Després de Ixhuatlán i les emocions col•lectives, tocava una altra nit d’autocar per arribar a Mérida, on sota un sol radiant es va celebrar un acte més de caire polític amb la intervenció de membres de l’UNORCA (Unión Nacional de Organizaciones Regionales Campesinas Autónomas) i del MLN (Movimiento de Liberación Nacional). L’ultima parada de la Caravana era a Chichen Itzá, lloc de trobada amb les caravanes de Chiapas, que a més portava gent de Guatemala i El Salvador, la d’Oaxaca i la d’UNORCA. A Chichen Itza vàrem celebrar una cerimònia tradicional per concloure el llarg trajecte de les caravanes. Ara ja sumàvem més de 20 autocars i més de 1000 persones. Al voltant de mitja nit entràvem a Cancún, estat de Quintana Roo i arribàvem al Foro por la vida y la Justicia Ambiental y Social de La Vía Campesina. El fòrum tenia un espai habilitat per a dormir, una enorme carpa amb centenars de màrfegues que serien el nostre sostre i els nostres llits durant la nostra estància a Cancún.

Les caravanes havien acabat. Un tour atípic, una mena de tour d’antituturisme, de porta de darrera, que reflectia les realitats d’un model de desenvolupament de país que tendeix al col•lapse ambiental i social. Unes realitats visitades que havíem conegut en format fotograma. La immensa gratitud de les gents locals mereixia més que la nostra presència i prou. Ens hagués agradat compartir més però érem conscients de la complexitat organitzativa de les caravanes i de la necessitat de ser presents allà on ens ho havien demanat. Esperem, això sí, que les caravanes serveixin per allò que van ser concebudes, per articular lluites conjuntes entre diferents les organitzacions mexicanes, i que la presència internacional ajudi a visibilitzar les problemàtiques locals més enllà de les fronteres de Mèxic, com a mesura de pressió per les economies que són capaces d’importar guanys però incapaces d’exportar responsabilitats. Esperem doncs que, com tantes vegades es va dir durant el trajecte de les caravanes, deixem de parlar de solidaritat, ajut i suport per començar a entendre que totes i tots estem en una mateixa lluita.