Estimades/ts,Us faig arribar la tercera entrega del meu devenir diari en aquesta intensa capbussada en la conflictologia ambiental llatinoamericana. La veritat és que he rebut moltes peticions (3 exactament
, però ninguna de família directa ; )) perquè continués enviant mails explicant l’experiència. Per això no us vull fer perdre el temps, aquest és un mail vivencial sense cap anàlisi profund. Si voleu aquest tipus d’informació haureu d’esperar una mica més! Abans de tot, de veritat i sincerament, moltes gràcies per les mostres de suport que m’heu donat. Sou molt maques i macos, he tingut retorns que estan ben guardats al gmail. Si m’arriba el pressupost us compensaré amb alguna andròmina/endimari de per aquí. Ara sí, allà va:
Cancún va acabar com va començar, fluixet. Res a veure amb Copenhaguen, en intensitat, participació, expectatives, etc... Aquest any però, no vaig poder seguir gaire les negociacions oficials. De fet només hi vaig poder anar un dia i vaig assistir a una conferència de l’Agència Internacional de l’Energia que pronosticava un possible escenari futur amb un augment de l’energia nuclear molt alarmant. Estic pendent d’acabar un escrit precisament sobre aquest fet. En un sol dia en les negociacions vaig agafar una “galipandria” per culpa de l’aire condicionat. Era horrorós, calculo que els termòstats del macrohotel on es feien les reunions, devien estar a 18 graus. La Convenció ho posava fàcil per fer bromes: el macrohotel de les reunions es deia Moon Palace, cosa que va suscitar molta conya; ells es reuneixen a la lluna i nosaltres a la terra, ja estan provant el planeta B, etc....; i la proposta per refredar el planeta era “condicionar-lo”.
L’espai de La Vía Campesina no tenia aire condicionat però corria l’aire, s’hi estava bé. Quan els dies van anar passant es va notar que la gent s’anava cascant. Dormíem a la intempèrie i feia molta humitat. Al final a tothom li regalimava el nas. Com ja us vaig comentar l’espai de La Vía Campesina tenia un discurs prou uniforme: les falses solucions de l’escalfament global: REDD+, MDL, Mercat de Carboni, Geoenginyeria, etc...; i les solucions reals estaven en mans dels pobles, dels camperols i dels indígenes. “La sobirania alimentaria es la solución” era una de les frases més repetides en les xerrades i en les manifestacions. Em sap greu fer aquesta crítica però el menú que menjàvem a diari al recinte de La Vía no era pas de producció ecològica ni local ni res de res, era d’un catering normal i corrent; bé, normal i corrent a Mèxic amb frijoles en els 3 àpats (ja us vaig comentar les conseqüències d’aquesta dieta). Ho entenc! Hòstia! Una setmana donant aixopluc i menjar gratuït per 1000 persones té molt de mèrit, és un gran esforç, però no sé, es podia haver treballat una mica més. Separar tant el discurs de l’acció a mi em crea cert malestar. Una cosa que no em sap tant de greu criticar és algunes de les normes que imperaven al campament com, per exemple, que no es podia ni comprar ni beure alcohol . ‘llons, ni una cerveseta. I el que critico obertament és la disciplina de les manifestacions que de vegades semblaven marxes militars. Ja sé que a llatinoamèrica estan acostumats a fer files per les manifes (3 normalment i 4 els bolivians) però no em toqueu la moral, a mi m’agrada simplement manifestar-me i ja. A més, i havia tanta obsessió amb la seguretat que al final era més important que no passes res que la pròpia acció de manifestar-se. Això va provocar tensions amb el bloc més jove que tenia preparades algunes gamberradetes. Tant de control em posava neguitós.
Les dues marxes que va convocar la Vía, la d’homenatge a Lee, el camperol coreà que es va suïcidar l’any 2003 a Cancún en una trobada de l’OMC, i la que volia arribar a la COP, van tenir una participació força reduïda, unes 2000 persones. Penseu que a Cancún hi havien 3 fòrums alternatius i es van convocar diferents manifes. Una pena ja que la divisió va restar efectius a les marxes (l'any passat a la manifa unitària de Copenhaguen es parlava d'una participació de 100 mil persones!) Ambdues van ser molt tranquil·les. En la segona, la que pretenia arribar a la COP, la policia va muntar un cordó d’espant bloquejant una carretera de 4 carrils amb uns 150 efectius antiavalots més un mur fet amb un escuts de ferro de 3 metres d’alt on darrera i havia un altre centenar de policies, com a mínim. Tot i la presència policial, no va passar absolutament res. Els companys de l’Anticop van fer una acció de conya i van anar a picar el mur de ferro amb un martell inflable gegant (quasi 10 metres!) que portaven.
Després de les manifestacions, el fet més destacat va ser la presència d’Evo Morales al recinte de la Vía Campesina. Quina expectació! De fet uns dies abans havia arribat una delegació boliviana de més de 100 persones amb tot el merchandising bolivià. Van repartir wiphalas, vídeos de Cochabamba, revistes, etc... i van estar presents a tots els fòrums. Tot va culminar amb la presència d’Evo el dijous. L’espai principal estava ple a vessar, unes 1500 aclamant al líder indígena. El discurs de l’Evo va tenir la mateix tonalitat que el del fòrum fent especial referència a la declaració de la Conferencia Mundial de los Pueblos sobreel Cambio Climático y los Derechos de la Madre Tierra, que es va celebrar el mes d'abril a Cochabamba. Va parlar de que s’havia de forjar un nou socialisme, un socialisme que entengués el respecte amb la mare terra, i va acabar amb un: Planeta o muerte!? Venceremos, cuando carajo: ahora! El públic i jo també, vam esclatar amb un fortíssim aplaudiment. Això va ser el punt i final del Foro por la Vida y la Justicia social y ambiental. I allò que us deia, de les incoherències, em vaig trobar a la Ministra de Desarrollo Rural y Tierras de Bolívia, la senyora Nemesia Achacollo, coneguda per totes i tots els integrants del grup de DDHH que vàrem estar a Bolívia aquest estiu, comprant una Fanta de 2 litres a una botiga. Senyora Nemesia! Que la Fanta és de Cocacola, la companyia que esgota fonts d’aigua i assassina sindicalistes colombians! Això és motiu de “cese” que diria aquell.
També vaig tenir l’oportunitat de visitar el Cancún hoteler amb un noi local. Em va impressionar veure tants hotels junts de luxe, un darrera l’altre. Com que dintre del projecte de mapeig de conflictes ambientals generats per les empreses transnacionals havíem detectat un conflicte provocat per l’hotel RIU, el vam visitar. Resulta que la construcció de l’hotel RIU Palace, un hotel en forma de llibre obert de més de 30 pisos, va tallar un flux d’aire que feia que l’aigua de la llacuna propera circulés. Al poc temps d’ésser construït la llacuna va començar a fer pudor per la mort de la biota. Les denúncies a l’hotel per aquest fet obligaven a instal·lar 4 bombes per drenar aigua. Finalment només se’n va instal·lar una encara que corre el rumor que l’hotel li va pagar a l’Alcaldia de Cancún les 4 bombes, ejem. Aprofitant que estàvem per allí vam entrar discretament a l’hotel i vam fer una volteta. Tot i la discreció, els de seguretat ens van seguir i ens van fer fora. Fèiem una mica de pinta de “pies negros”. Curiosament en el segon hotel de la cadena RIU que vam entrar no ens van dir res. Jo vaig preguntar per una habitació pel mes de febrer i a partir d’aquí vam poder visitar la platja privada de l’hotel, les activitats de fitness i animació, etc... Vaig estar temptat de deixar el campament de Vía Campesina, el treball del mapeig i tot el discurs antitransnacionals. Per un moment em vaig veure allà sense fotre res, tirat, amb un còctel a la mà... però només va ser un segon! ; )
Com ja us deia, l’Evo Morales va cloure el Foro de la Vía Campesina i una bona cloenda sempre requereix d’una bona festa, no? Amb la gent de l’Anticop, el grupet que van preparar diverses accions directes, es va ocupar una plaça de Cancún i vam estar punxant música. La policia va fer acte de presència però es va arribar a l’acord que a la una piràvem. Una cosa sorprenent, els punkis ballen salsa a Mèxic i ballen bé. A mi em va costar uns quants mezcals ballar (malament) i, és clar, se’m va fer de dia i se’m va fer tard. Els amics de Nueva Palma, els indígenes pames es van llevar i jo encara no havia anat a dormir. Només vaig tenir un descans d’una horeta per fer la motxilla a corre cuita i creuar Cancún per anar a trobar a la gent de CEIBA, el meu contacte a Guatemala, que estaven pernoctant en el campament de Diálogo Climático, un altre fòrum alternatiu.
Pim, pam, 25 hores de bus des de Cancún a San Cristóbal de las Casas, Chiapas i 5 més fins a Huehuetenango, Guatemala. Vaig arribar rebentat i ressacós però molt content de com havia anat la primera part del treball. Havia fet bons contactes per etapes futures i havia conviscut amb gent molt diversa.
A Guate tot era més incert ja que CEIBA m’havia de passar contactes per entrevistar-los i la veritat és que estaven molt enfeinats. Tenien setmana d’avaluació i arribaven totes i tots des de diferents parts del país per presentar evolució i l’estat dels seus projectes. Estaven molt concentrats fent power points ja que a mitja setmana els havien de presentar. Al principi no sabia pas com m’ho podia muntar entre tant de moviment però vaig tenir la sort de que em van reunir i em van preguntar què volia i em van passar aproximadament 10 contactes que han estat la meva Lonely Planet. I així va començar tot a Guate...
Per no estendrem massa més, perquè suposo que ja estic esgotant la paciència dels pocs/poques que heu arribat fins aquí, us diré en resum que el meu treball a Guatemala l’he centrat en el projecte del corredor tecnológico, una carretera, ferrocarril i poliducte que pretén connectar l’Atlàntic amb el Pacífic, una mena d’alternativa al canal de Panamá però terrestre. Quan tingui temps ja us detallaré més la meva feina sobre el projecte.
A Guate ha estat una mica complicat treballar per les èpoques però en general, i també en particular, la gent a Guatemala és molt i molt maca i molt col·laboradora. M’estic emportant una grata sorpresa. Hauré entrevistat 15 persones entre les quals dues persones del Ministerio de Ambiente i Recursos Naturales i totes han mostrat un grau de disponibilitat i d’atenció molt bo. Amb el Ministerio vaig poder contactar perquè un taxista em va passar el telèfon d’una comunicadora del ministeri. Vaig trucar i insistir una mica i em van concedir entrevistes.Genial!. Tinc la sensació de que sortirà un bon treball i un bon anàlisi del projecte. En això hi he de treballar fort.
Fa una setmaneta vaig poder estar en una trobada a Jocotán sobre el Corredor Tecnológico amb líders i lidereses indígenes de la zona. A Jocotán, el passat 12 d’octubre, una manifestació popular per reclamar més informació sobre el Corredor i sobre els projectes de les hidroelèctriques, va acabar tràgicament amb la mort de 4 persones i la crema de l’Ajuntament. En la reunió es va parlar d’això, per donar informació sobre el corredor i de com evitar que tornessin a passar coses com aquesta. El grau de participació i organtizació es envejable. Van arribar unes 50 persones de totes les comunitats properes..
A part dels conflictes socioambientals que busques, n'hi ha d'altres que els trobes. A la Ciutat de Guatemala dormo en una casa particular reciclada com a hospedatge. Aquí hi ha una colla de personatges fent les mil i una, gent de cooperació, artistes, investigadors, etc... A ca l'Ernestina, la propietària, hi viu un berlinès que vol fer un documental sobre l'abocador que hi ha a uns 10 minuts de casa. L'altre dia el vaig acompanyar i em vaig quedar impressionat. A l'abocador hi viuen diferentes colònies. Hi viuen i viuen de buscar entre la brossa, famílies senceres i molts nens i nenes. Us adjunto una foto d'una de les nenes que caminava amb sabates de dona i li agradava molt que li fessin fotos, totalment aliena a la seva pròpia realitat. Buf!
I bé, tanco parlant de Nadal. Els que tenim aquest perfil “d’antitot” sembla que hem d’estar també en desacord amb les festes nadalenques. Doncs no és el meu cas! A mi m’agraden i m’agrada passar-les amb la meva família, amigues i amics i al meu poble. Per tant, ahir va ser un dia especial en el que em vaig recordar diverses vegades que estava fora de casa. A més, ahir vaig arribar a Champerico, on porto dos dies vivint com en una pel·lícula, totalment integrat en una família guatemalteca que em va donar de menjar i beure fins que no podia més. (Per cert, he entès que a Guate si et pregunten: Tomas? Vol dir Eres capaz de tomarte 10 cervezas en una hora? ‘llons com beuen aquesta gent!! Aquí vaig entendre més les normes de La Vía) També em va tocar ballar amb totes les de la família, unes dones semblants a les Venus, les deesses de la fertilitat prehistòrica, que a sobre, anaven bolingues! Va ser molt i molt divertit. Segur que serà quelcom que recordaré sempre. Ahir dia 25 em vaig llevar d’horeta i vaig anar a veure l’impacte de les empreses camaroneres a la zona. Ostres! Pobres els de Champerico! Tenen canya de sucre, palma africana, blat transgènic, camaroneres i ara volen explotar el ferro de les seves platges. Estan ben fotuts.
Família! Res més, juasjuas!!Molts petons i BON NADAL, SANT ESTEVE, BONA ENTRADA D’ANY i espero que hàgiu estat bones i bons aquest any i que els Reis us portin molts regals perquè, amb la insuflada de conflictes ecològico distributius que porto al cap, no vull ni saber com i d’on treuen els Reis el carbó... amb la de gent dolenta que hi ha pel món! ; )
Molts petons
Alfons
PD: els retorns es segueixen agraint, no sigueu rancis/ràncies
PD2: adjunto fotos per si no voleu llegit
PD3: de moment he enviat 3 mails com aquest. Sento si em deixo algú però és que costa gestionar els grups d'enviament
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada