Vaig començar a redactar aquest mail de camí de tornada a Mèxic DF i l’acabaré en uns minuts a l’aeroport d’Atlanta.Aquestes últimes setmanes han estat les més intenses! M’he mogut més que la “bolita del futbolín” i literalment no he parat intentant acabar temes que tenia a mitges.
Ja no sé on vaig deixar el darrer mail però diguem que després de Nadal i tornar de la costa del Pacífic vaig trobar un filó d’or en una entrevista a Capital. És curiosa la sensació de no saber ben bé amb qui vas a parlar. Quan concerto les entrevistes miro de trobar informació sobre les organitzacions o els personatges en concret però moltes vegades vaig totalment a cegues.
Doncs en una d’aquestes vaig aparèixer a la seu l’ASEDE per entrevistar un tal Guido Calderón, un tipus al que vaig trucar 5 cops per acabar de concertar l’entrevista per asincronies de la meva agenda, em va rebre amb un somriure que delatava dues coses: que era una persona agradable, simpàtica i col·laboradora, i que li quedaven unes hores per marxar de vacances (el pute!). Es va interessar molt pel nostre treball de mapeig de conflictes socioambientals i em va passar un seguit de contactes que van ser claus per la meva setmana següent. El contacte principal era en Pedro Che, Pedro Árbol en Quech’i, un indígena de Chisec a l’Alta Verapaz. Vaig trucar a en Pedro i estava encantat de que anès a veure’l tot i que ell estava de vacances. Doncs vinga, cap a Chisec, on l’avanç dels monocultius de palma africana, l’extracció de petroli i la construcció de la Carretera Transversal del Norte, conformaven un menú perfecte pel projecte de mapeig.
Com que la programació de les visites era molt ràpida de vegades no em donava temps a mirar on estaven els llocs que anava. Ho mirava directament al bus. Faig aquí un incís perquè el transport públic de qualsevol pais empobrit mereix un capítol a part però a Guatemala, mereix uns quants. El transport a la ciutat és una espècie de tetris humà on tothom intenta encabir-se buscant la posició per encaixar. Hi ha tot tipus de peces: grassos i grasses, embarasades, nens i nenes i jo, que vinc a ser la peça llarga de 4 a Guate. Fa uns dies estava assegut i una embarassada que estava de peu em va posar la panxa tan a prop que vaig sentir amb claredat que el seu fill anava per davanter centre. Jo li hagués cedit el seient amablament però ho vaig veure una maniobra tan arriscada que vaig preferir no intentar-ho. Els conductors també són tot un món. Hi ha el que “maneja” i el “vocero” que fa d’atenció al client cridant on va l’autobus i animant a la gent a apretar-se i encaixar, per arribar al nivell 10. El autobus urbà, amb la música forta i donant “bandazos”, em recorda als ’90 per Vilanova: Agua Bendita,Skoda del Turcu o del R5 de ma mare i tercera i a fondo!. Suposo que hi ha gent que no li agradaria gens però a mi, m’encanta.
Torno al meu viatge a Chisec. Però ningú em va dir que eren 4 hores de camí amb un conductor kamikaze i amb una carretera on les rectes encara no havien arribat. Mare meva, quina temeritat! Vaig estar a punt re rezar amb el predicador que sempre beneix el viatge a Guate. Finalment vaig arribar a Chisec on m’esperava en Pedro Árbol, un altre personatje genial. Ell em va portar a la seu d’ASEDE a Chisec i allí mateix, a la seu, em vaig quedar a dormir dos dies. En Pedro era indígena Quech’i i parlava principalment Quech’i cosa que feia que de tant en tant tinguéssim malentesos divertits. En Pedro em va portar a veure uns terrenys de monocultiu de palma africana. La gent de les comunitats que estaven al marges de la palma era gent molt pobre. Les comunitats que habitaven dins els terrenys de la plantació i que no tenien títols de terra van ser desplaçades als marges de la propietat en l’inici de l’explotació. Diguem que aquest no era el problema principal ja que, com a mínim, l’empresa Palma Verapaz els havia permés instal·lar-se en els seus terrenys. El problema era que les seves cases estaven construides a dos pams d’un camí de terra que properament es convertirà en la Carretera Transversal del Norte. Bingo! La Carretera Transversal passa just al costat de la plantació. Perfecte pel transport de la mercaderia. El major problema per les famílies de les comunitats eren les nenes i nens que acostumen a jugar arreu i no estan acostumats al trànsit de camions de gran tonatge. Vàrem entrevistar a una família i les seves pors eren que augmentarien la deliqüència, el robatoris i tot tipus de delictes. Després d’una caminata de 5 hores vam tornar a Chisec per preparar la següent jornada als pous petroliers.
Aquest dia va ser força tranquil ja que els pous i l’oleoducte fa més de 25 anys que funcionen i els conflictes socioambientals formaven part del passat. Tot i això, va ser molt interessant escoltar a en Pedro Che explicant tot el que havia fet l’empresa petroliera PERENCO a l’inici de l’explotació. PERENCO tenia cases, escola i un petit hospital pels empleats de l’empresa. Inclús tenia una pista d’aterratge per avionetes on, atenció, els líders de les comunitats tenien vols gratuïts a la Capital. Els privilegis però, havien anat en decriment amb el temps. Per a mi el més impactant va ser veure un oleoducte d’uns 80 cm de diàmetre creuant l’entrada de totes les cases que donaven al camí principal. Com la gent aquí és tan “apanyada”, ja podeu imaginar que l’oleoducte servia per estendre roba, per seure a petar la xerrada, per jugar els nens, etc…
Aquí sí, em va passar una de les millors anècdotes del viatge. A Guate, en general, la gent té molt mal coneixement del mapamundi, format normal o de Petters. No sé quantes vegades m’hauren preguntat:
Pero Barcelona está en EEUU? No, no, está más lejos.
Com ja veia que la cosa no anava bé de vegades deia que venia d’Apaña per si ajudava. Aleshores la pregunta era:
Pero España está en EEUU? No, no más lejos.
La solució tampoc era fer referència a l’estat apañol. Aleshores em vaig decidir a agafar un bolígraf i pintar el mapamundi.Precisament ho vaig fer amb en Pedro Árbol y una dona que estàvem visitant perquè vivia just al costat d’un pou petrolier. Doncs això, parlàvem d’on vivia i vaig pintar el mapamundi fent especial menció a les seves referències, Guatemala iEEUU, i mostrant com el nostre país estava a l’altra part de l’Atlàntic. Tot i el meu esforç en fer un món que tingués alguna semblança amb el de veritat, quan van veure que assenyalava Barcelona em van dir:
Oh! Está muy lejos! Pero… es mismo planeta u otro planeta?
Mismo planeta. Vaig respondre estupefacte.
Jo que havia fet l’esforç d’aprendre 3 paraules en Quech’i, que portava un mes menjant frijoles cada dia i ara m’estaven dient extraterrestre!? Això ja era massa! ; ) Està clar que confonien continent amb planeta però us juro que m’ho deien mirant als ulls i repetint la pregunta: mismo planeta u otro planeta? Boníssim!
I de Chisec a l’Estor, una població que està a un llac molt bonic, el llac Atitlán. A l’Estor hi havia una mina de propietat canadenca de niquel que als 90 va plegar i que ara ja tenia les llicències d’activitat i estava iniciant petits projectes extractius. Aquí no tenia cap contacte però de xiripa vaig anar a parar a un hotel de dos germans que havien treballat a la mina. Ells em van assegurar que de la mina també se’n treia or i que la resta de minerals eren secundaris. Antigament, com en el cas de Chisec, l’empresa explotadora de la mina oferia nombrosos serveis al poble de l’Estor: centre d’assistència sanitària, sala de cinema, va fer l’enllumenat públic del poble, etc… En aquesta nova etapa, on el capital era canadenc però la gerència de la mina era guatemalteca, no s’havien plantejat cap tipus de benefici per l’Estor i existien greus riscos ambientals d’afectació dels aqüifers i de contenció de la muntanya.
Vaig marxar de l’Estor el dia 31 de matí camí a Puerto Barrios perquè des d’allí s’agafa una barcassa per anar a Livingston, un bonic indret del Carib Guatemaltec, amb una comunitat negre anomenada garifuna. Aquí vaig passar el cap d’any amb una gent que vaig conèixer a la capital i, a més, era estratègic pel seguiment del Corredor Tecnológico perquè el CTG s’inicia a Puerto Barrios.
Després de passar dos dies al Carib, els més relaxats del viatge, vaig fer cap a Zacapa, on per casualitats de la vida, des del Club Esportiu Vilanova i la Geltrú, tenim un projecte de cooperació a través de l’esport i aquest any volien impulsar l’esport de vòlei femení. Així que vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-me amb l’alcalde de Zacapa i amb el Gerent de la mancomunitat Nororiente, sobre el projecte esportiu i el Corredor. Però les entrevistes no van ser gratuïtes. Al sortir de l’Ajuntament de Zacapa (Zacapa té una població semblant a Vila) vaig ser atrapat per periodistes locals que, amb la bandera del quid pro cuo, em van esgotar a preguntes. Fins i tot vaig sortir a un diari nacional amb les meves argumentacions tergiversades! Què cabrons.
De Zacapa vaig anar a la Capital i vaig tornar a Chiquimula i Jocotán perquè hi havia una altra reunió de líders de les comunitats Chortis. Em vaig quedar una nit en una comunitat propera a casa d’en Antonio, el líder indígena del comité d'aigua de la seva comunitat. Quan pujàvem cap a la comunitat vaig veure que l’Antonio portava una bossa negra i vaig deduir que portava carn per cuinar-la per mi. És una deferència pels convidats. Però el tiu maco recordava perfectament que 3 setmanes abans li havia dit que era vegetarià i la bossa només portava verdures. Us explico això per que entengueu la dimensió humana de molta de la gent que he anat coneixent. Aquest és un exemple.
La reunió dels lidres Chortis va ser un altre motivador. L’organització COMUNDICH que representa el poble Chorti havia treballat en una proposta de Corredor Tecnológico pels pobles. Em va saber molt de greu marxar d’aquí perquè just ara s’estava organitzant la resistència al Corredor.
Vaig abreujant! No us preocupeu! El final de “festa” el vaig tenir quan vaig decidir passar per San Marcos en el camí de tornada a DF. Allí vaig poder visitar i entrar a la Mina Marlin de Goldcorp, una visita plena de cordialitat però on es podien llegir moltes coses entre línies. Per a que us feu una idea Golcorp, gràcies a les lleis de Guate, té l’obligació de donar el 1% dels seus beneficis. Aquest 1% quedava reflectit en una gran cartellera a l’entrada de l’empresa, com dient: mireu que bones persones que som, hem donat 3.000.000 € a Guatemala… però això volia dir que havien guanyat 297 milions! I els aspectes ambientals ni comentar-los.
Quan estàvem a la Mina Marlin, el company dirigent del FRENA que em va facilitar l’entrada a la mina, em va comentar que hi havia greus problemes a la costa Pacífica ja que 20.000 families s’havien quedat sense llum des de feia 5 dies. Eren poblacions que estaven en resistència contra Unión Fenosa i feia dos anys que no pagaven pels abusos de la transnacional. Doncs vinga, altre vegada a llevar-se a les 4:00 i cap a San Pablo de la costa. Allí una altra reunió, aquesta vegada en un lloc públic i amb uns 20 efectius de la policia federal controlant. Finalment es va aconseguir calmar la situació.
I acabo, perquè explicaria tantes coses que perdria el següent avió que em portarà cap a caseta. Buf! Han estat pràcticament dos mesos de fred, calor, sol i pluja; llevant-se d’hora i anant a dormir d’hora. Dos mesos de metge de capçalera (en pràctiques) que feia visites a domilici a persones i ecosistemes que patien una malaltia: l’impacte d’un model de desenvolupament predador per naturalesa. Un model que, a més, s’imposa com a única opció per acabar amb la pobresa i que, finalment, aporta misèria. No sé quantes vegades he sentit en aquest viatge la paraula desenvolupament i la majoria de vegades utilitzada així: traer el desarrollo, los vamos a desarrollar, etc… un visió de desenvolupament que fins i tot en la seva versió més ben intencionada no entén la importància del seu caràcter endogen.
Jo no volia tornar, m’hi volia quedar una mica més. Però ja que torno, torno amb un somriure que m’han dibuixat totes les experiències d’aquest viatge.
Merci per llegir-me i ens veiem en unes hores, dies, setmanes…
Corto y cierro.
Alfons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada