 |
foto: Núria Gonzalvo
|
Ahir
vaig caminar amb una bona amiga per
l’Ortoll. Havia plogut molt el dia anterior, i tot i ser
quasi les 9 del matí d’un dia del mes de juliol, l’ambient era fresc i propici a l’activitat i l’expansió.
El
cel, com sempre després d’una pluja forta, era d’un intens blau turquesa, i els
verds eren més radiant s que en els dies anteriors. Mentre
caminàvem i xerràvem no deixàvem, però, d’assenyalar aquelles coses, que per una raó o altra, atreien la nostra atenció i, com que la bellesa que emetia la natura aquest
dia era especial, havíem d’interrompre’ns massa sovint amb un mira aquí! o
mira allà!
De
sobte, en agafar un corriol que ens havia
de dur cap a casa l’exclamació va ser unísona. La imatge que teníem al davant
ens va fer aturar en sec i mirar fixament per uns segons, fins entendre la
il·lusió òptica del que veiem. Jo afortunadament portava la càmera i vaig poder
captar el moment.
 |
foto: Rita Hartoma
|
Aquesta
imatge contrasta, però, amb tantes
altres que de vegades també ens fan parar en sec i exclamar-nos encara que amb
un to molt diferent. Són aquells moments en que tot passejant et trobes de
sobte amb escenaris que no et fan dubtar
de la seva veracitat ni et semblen un trampe d’oeil, com el d’ahir, més aviat et
provoquen un col·lapse mental
degut a la incapacitat d’entendre la
manca de sensibilitat d’alguns , què si bé són pocs, fan molt de mal i molt de
descrèdit a un espai ple d’oportunitats de gaudi com aquest que tenim tant a prop nostre.
Valoreu vosaltres mateixos!
Núria Gonzalvo
Núria Gonzalvo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada