Varem acceptar la proposta: els
rebríem i dinaríem plegats, passaríem
unes horetes amb ells fins que haguessin de marxar cap a Barna on els hi
esperava algú.
Mentre uns s’encarregaven de la intendència, altres varem actuar de guies
turístics mostrant-los els llocs més
rellevant de la vila.
Així el Far,
Després el dinar. Aperitiu a la fresca- i canvi
d’impressions sobre temes socials,
polítics etc- i dinar entaulat d’una
típica fideuà. Tan típica que el dia
abans a Lleida ja l’havien menjada. Llàstima, el coup d’effet en orris!.
Parlar amb els ceramistes va ser
parlar de Fukushima, del desastre nuclear i les seves conseqüències.
I el cas és que Fukushima queda
lluny, però ells estaven allà, dinant
amb nosaltres i mostrant-nos en imatges
a l’ordinador,
fotografies del seu poble que un
dia va ser verd i preciós. I ens van
ensenyar també el mapa del desastre, el radi d’impacte, l’escassa distància entre
els seus tallers artesans Somayaki i la nuclear ...
En definitiva uns tallers
destrossats on milions de trossets de les seves obres representaven una imatge
colpidora. Tancats ara. Per sempre. Com tantíssimes altres coses,
segurament, que ja no tornaran a ser,
que no es recuperaran mai.
Però em pregunto: I el sentit
comú?, el recuperarem?
Diguem NO a les nuclears, si us plau!
Gràcies a tots tres per compartir la vostra experiència, gràcies al Miquel
per l’acurada traducció de tot .
.jpg)
