Mentre uns s’encarregaven de la intendència, altres varem actuar de guies
turístics mostrant-los els llocs més
rellevant de la vila.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiN_-oV6y42iq3ouL6FaCBMdR46-3RufwSg8iezgSHKDiXAcapm-wL6YlOXTMgLoh8c6kzmSNfzdDTj2y87IWBcXLogs6i-8fQegsnzLinUXAr534p-Ol3lpZVPbNcAv4jfm4NIHqlLt0ts/w400-h362/amb+els+japonesos+de+Fukushima.jpg)
Després el dinar. Aperitiu a la fresca- i canvi
d’impressions sobre temes socials,
polítics etc- i dinar entaulat d’una
típica fideuà. Tan típica que el dia
abans a Lleida ja l’havien menjada. Llàstima, el coup d’effet en orris!.
Parlar amb els ceramistes va ser
parlar de Fukushima, del desastre nuclear i les seves conseqüències.
I el cas és que Fukushima queda
lluny, però ells estaven allà, dinant
amb nosaltres i mostrant-nos en imatges
a l’ordinador,
En definitiva uns tallers
destrossats on milions de trossets de les seves obres representaven una imatge
colpidora. Tancats ara. Per sempre. Com tantíssimes altres coses,
segurament, que ja no tornaran a ser,
que no es recuperaran mai.
Però em pregunto: I el sentit
comú?, el recuperarem?
Diguem NO a les nuclears, si us plau!
Gràcies a tots tres per compartir la vostra experiència, gràcies al Miquel
per l’acurada traducció de tot .